ESCRITS PROPIS- ÀNGELA FAYOS

RECORDS

Recorde… fa molts anys una xicoteta casa al mig de les muntanyes. També escolte les veus dels xiquets que no volen deixar de jugar, menys un que està sol jugant amb la sorra i no té problemes en obeir les ordres de la veu femenina que crida els menuts. El xiquet corre a l’interior de la casa i abraça la dona que el cridava. Em resulta molt familiar però no recorde el seu nom … Qui és aquest xiquet tan solitari? Per què no juga amb la resta de xiquets? Em fa mal el cap, serà millor dormir.

He somniat amb una xica … La conec d’algun lloc, qui serà? És molt bonica amb la pell blanca i les mans suaus i està jugant amb el xiquet de l’altre dia. És estrany però aquell xiquet ja no està trist, ara té un somriure d’orella a orella i la xiqueta també sembla contenta. Uns minuts més tard l’agafa de la mà i desapareixen en la distància. Em torna a fer mal el cap, serà millor que descanse.

Escolte campanades, i música. És un lloc amb molta gent, tothom està content… Per què serà? De sobte veig una cara familiar, pareix el xiquet però és molt major per a ser-ho… M’estic marejant, he d’eixir d’ací ràpid. M’he perdut, estic a uns vestuaris o algun lloc paregut. Estic enfront d'una porta oberta, sent veus. A l’altre costat de la porta una xica jove i molt bonica du un vestit blanc, pareix nerviosa i amb pressa. Arribarà tard a algun lloc?
La mateixa escena d’abans però ja no hi ha tant de soroll tothom està callat i els dos joves es besen en una església … Ah! Clar… era una boda. Semblen feliços.

No sé com he arribat ací però estic al camp … Em sembla que és primavera perquè els camperols recullen la collita de blat. Passats uns minuts una dona de mitjana edat avisa els camperols que ja està el dinar. Seguidament els camperols recullen i tornen a les seues cases respectives. Trobe familiar una de les cares… el jove de la boda però està més major com si hagueren passat anys. El camperol entra a la seua casa i la seua dona l’espera amb els plats a taula.
Ja deu ser tard, el millor serà dormir.

La mateixa dona de l’altre dia, està embarassada. Quant de temps ha passat? No pot ser, ahir no pareixia que anara a tenir un fill i ara està a punt de donar a llum.
Vaig a passejar, realment necessite pensar… Unes hores més tard la dona té un xiquet al braç, acaba de nàixer. Una llàgrima li cau per la galta mentre l’observa i repeteix una vegada i una altra el seu nom. Per algun motiu no puc escoltar-lo. Estaré tornant-me boig? No sé on estic… Tinc por. Qui són aquestes persones? Per què em resulten tan familiars? No vull estar ací… Per què escolte aquestes veus? Calleu… SILENCI!!!

Ja no escolte res, ja no veig res, des de fa més o menys dos dies. Aquell xiquet acabat de nàixer ja té 15 anys i va a escola. Quan torna a casa la seua mare el rep amb un somriure. És la dona de l’altra vegada però molt més major i el seu home també. Cada vegada em sembla més familiar aquell home…

Em marege, ja no puc moure’m, veig llums de colors i imatges. Graduació, reunions familiars, celebracions, animals nous, naixement dels nets, aniversaris, tot va molt ràpid. Aleshores trobe un rellotge, les hores passen molt ràpid i les manetes acceleren cada vegada més.

De sobte dos ancians a un jardí asseguts en dues cadires velles. No! No són dos ancians …
Sóc jo i Àngela!!!
De sobte apareix enfront de mi i córrec a abraçar-la. Em mira, jo la mire també. A la vegada exclamem: SOM NOSALTRES, ELS DE SEMPRE!!!
A continuació ens agafem de les mans i caminem cap a algun lloc deixant darrere aquell jardí, aquells ancians. No m’importa on mentre no soltem les mans, i ja no tinc por de res perquè estàs al meu costat.

(L'endemà al matí trobaren els cossos dels dos ancians, agafats de les mans i amb un somriure … Però freds.)