AUTORA: Rosella Espinós Cardona
NU
Sé que estàs ací. Puc sentir-te. Note el teu alé, és més
gèlid del que em pensava. El batec del teu cor, és lent i parsimoniós i les
teues passes són curtes i fermes. Tens una mena d’aura que t’envolta que et fa
terriblement atractiva. Ets irresistible, increïblement encisadora.
Comences
a avançar en l’habitació. Estic sol. La meua dona acaba de marxar a dormir i
les meues filles vingueren al matí. Ara només estem tu i jo i el tènue llum de
la làmpada que torna, les parets blanquinoses, d’un groc ombriu. I em mires.
Amb eixos ulls indescriptibles, perfectes, com dos entrepans de blanc i negre
que em menjava tan a gust. I jo et mire
per primera vegada. I és una sensació realment estranya. El cos em tremola de
dalt avall, tinc por i, alhora, vull llevar-te tota la roba.
Paulatinament,
arribes a la vora del meu llit. Seus al meu costat, em dones la mà. I jo, que encara
estic atemorit, veig passar la meua vida en un instant. La meua infantessa als
carrers de Badalona, junt a ma mare,
la meua germana Blanca i mon pare el colombaire i la seua mort a la Plaça Barcelona amb tots els coloms i
les molles de pa. I els capvespres de platja a Xàbia i l’arena mullada apegada al cos. Els colors del foc a
l’horitzó i el meu primer amor i la flama inconsumible. La meua dona, que li
diuen Adela, i el nostre casament durant una vesprada plujosa de gener. Als
mesos va nàixer Roser, la nostra filla, menudeta i amb els cabells rossos i els
ulls verds, com sa mare. I jo que me la mirava amb els ulls humits i l’emoció
continguda cosa que després, amb Mariola, la segona, no em va passar. Vaig
recordar, a més, les eixides nocturnes amb la meua amant, mai no va dir-me el
seu nom però jo l’anomenava Marina ja que la seua mirada era blava i els seus
besos feien gust de sal perquè sempre estava plorant. I, fins aleshores, no he
tornat a tindre cap xicona, fins avui, que tu estàs ací amb mi i vaig a ser
teu, per sempre.
Per
això, m’agafes l’altra mà i em lleves el llençol. I, de sobte, no puc evitar-ho
i els meus ulls miren els teus pits redons i perfectes i només pense en com
m’agradaria arrancar-te el camisó a mossos i acaronar-te els pits lentament.
Amb un
gest suau i tendre, et retire els cabells de la faç. Et toque la galta esquerra
molt delicadament, estàs congelada. Pense en oferir-te tapar-te amb l’edredó,
junt a mi, però sé que és massa tard..., el temps s’acaba.
Només sé
que ha arribat l’hora quan et desfàs de la teua bata blanca i la deixes caure
al terra. Aleshores, la meua respiració s’accelera molt ràpidament, sent que el
cor va a eixir-se del meu pit. Em lleves tota lla roba, i és que, no hi ha millor
manera per a abandonar el món amb tu, la Mort, que ple de transparència, sense
amagar res, completament..., nu.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaIncreíble Rosella.
ResponEliminaMoltes gràcies Jaime, de veritat!
ResponEliminaBrutal, Rosella, les descripcions són boníssimes, tant que he hagut d'aguantar la respiració en les últimes línies, el final; sorprenent... m'ha encantat.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies!!! No ho he pensat massa, simplement l'estructura, saber qui és ella i perquè el vol a ell. En relació amb les descripcions no tenia massa clar si atraurien al lector/a en un espai tan breu, m'alagre d'haver-ho aconseguit!!!!!!!!!!!!!!
Elimina